El Prodigi: el somni de la Wunderkammer

Un gabinet de curiositats és una col·lecció de col·leccions, un teatre del món. Cada idioma té un nom per a aquests espais singulars: en francès s’anomenen Cabinetsde curiosités i en anglès, Wonderchambers; però m’agrada més la contundència del nom en alemany: Wunderkammer, sòlid, sense fissures. Aquests gabinets van néixer a l’època dels grans descobriments, durant el Renaixement, i posteriorment es van reproduir en la cultura enciclopèdica de la Il·lustració i van desaparèixer a l’albada de la modernitat, quan van trobar el seu destí i la seva forma final: el museu. Penetrar avui en una Wunderkammer és un exercici de nostàlgia, un viatge en el temps, a l’època en què la curiositatera el motor de la cultura, de l’anhel de l’home per saber. Aquestes «cambres de les meravelles» reunien objectes en una mena de sistematització del món en els tres regnes de la natura: animal, vegetal i mineral. Les lamel·les de parquet cruixien en entrar, i a les prestatgeries de fusta convivien espècies d’història natural amb les orgàniques o minerals i amb diversos objectes singulars. Si miraves cap al sostre et sorprenia el perfil retallat d’un cocodril dissecat badallant. El nostre gabinet de curiositats, el nostre mapa del món, el simbolitza avui dia Internet, per on naveguem sense rumb ni destí, sovint a la deriva, substituint la informació pel coneixement, les dades per la cultura.

Dela mateixa manera que no hi ha una sola idea de la natura per a cada persona, no hi ha cap Wunderkammer semblant a una altra, totes són diferents. Cadascuna és singular i projecta les fantasies dels seus propietaris. Algunes han arribat fins a nosaltres a través de la reproducció fidel del gravat, i si les observem amb deteniment les podem conèixer en detall. Si entrem, per exemple, en el gabinet del doctor Ole Worm, a la Dinamarca de mitjan seglex VII, ens trobarem en un espai d’horror vacui on la llum es filtra per la gelosia de dos finestrals que semblen sortits d’un gravat de Rembrandt. A la paret situada entre les finestres hi ha cornamentes de daines i del sostre pengen animals fantàstics. Un esquimal que s’assembla a Frankenstein és el guardià d’un univers d’objectes variats de la natura, on els fòssils es barregen amb els animals dissecats. En aquests gabinets hi ha «una mena d’humilitat ontològica davant la primacia de la natura», com va escriure Umberto Eco. Ja des del segle XVI proliferaven a Europa les cambres de les meravelles, i entre els anys 1600 i 1740 solament a Amsterdam hi havia més de cent armaris amb objectes curiosos. Museus privats, amb mobles que contenen microcosmos en una varietat de peces procedents de tots els racons del món, perquè la Wunderkammer no és tan sols un contenidor de la memòria a través dels objectes, sinó també un element precursor dels objectes trobats, de l’objet trouvé o ready-made, visionari, amb tres segles d’antelació.

El Prodigi neix de la necessitat de construir un gabinet de curiositats alsegle XXI. Des de la primera idea d’aquest projecte vaig entendre clarament que no podia reproduir mimèticament un gabinet de curiositats antic, això no tenia cap sentit. Havia d’adaptar el concepte de cambra de les meravelles al nostre temps, i per això era essencial tenir la complicitat d’un artista contemporani que treballés en la mateixa freqüència d’ona. Vaig pensar en Pablo Milicua, amb qui ja havíem col·laborat en la mostra Piranesi–Milicua l’any 2011 i al qual m’uneixen vincles d’amistat entre generacions. Pablo Milicua és un artistade l’objecte i coneix bé el rerefons de la Wunderkammer. Havíem parlat diverses vegades de dur a terme una exposició que actualitzés el concepte de gabinet de curiositats, i Pablo va suggerir el nom de la mostra: El Prodigi. Un prodigi és un fet (en el nostre cas, un objecte) que no es potexplicar per les lleis de la natura i que creiem que ha estat pensat per un ésser superior. Se situa entre la realitat i allò que és fictici, entre allò natural i el que és artificial, entre la vigília i el son.

El Prodigi reconstrueix un gabinet barrejant obres del passat icontemporànies de manera transversal i híbrida, gairebé orgànica. Una fàbrica de somnis en què qui et dóna la benvinguda és el germà petit de King Kong —el mateix goril·la que es va retratar amb Dalí i Ava Gardner quan estava a la gàbia de vidre del taxidermista de la Plaça Reial, en una Barcelona preturística—, per convidar-te a entrar en un món en miniatura d’objectes insòlits, prodigiosos, rars. Presentem peces antigues, com el dibuix del crani decocodril de Pancrace Bessa, les Carceri gravades de Piranesi, l’Anacoreta de Fortuny, un plat d’engany i un cavall de vidre amb cap d’ànec, entre d’altres, al costat de la poètica surrealista i misteriosa d’Evru, la ironia de Carlos Pazos, les obres impactants de Marcel·lí Antúnez, les propostes intrigants de Yolanda Tabanera i els objectes conceptuals i els collages de Pablo Milicua. Una aposta transgressora, sí, allunyada de la nostra línia habitual, però necessària per remoure definitivament la consciència anestesiada del nostre col·leccionisme.

Artur Ramon